La Estructura gótica catalana : sobre los conceptos de medida y espacio. El problema de la forma en la cubierta [Fitxer informàtic]
/ José Carrasco Hortal
Carrasco Hortal, JoséDirigida per: Millan Gómez, Antonio. Universitat Politècnica de Catalunya. Departament d'Expressió Gràfica Arquitectònica, 2002
1 fitxer electrònic
Data de defensa 10-12-2002.
ISBN 84-688-1937-9
La aproximació que fins el moment present s'ha fet del gòtic català ha assenyalat les formes senzilles, amplies i els procesos constructius sense fractures. En canvi aquesta aparent puresa o integritat formal no es pot entendre, si no com a conseqüència d'un enfrontament entre maneres diferents de plantejar els espais gòtics, amb una o varies naus que s'ajunten, amb diferents maneres de concloure-la en la capçalera, amb maneres diferents d'interpretar els escalonats de les cobertes. La integritat formal només es manifesta en aquelles obres que han estat resoltes en un període relativament curt de temps. Obres menors com les mendicants de nova planta i obres majors realitzades en vida de pocs mestres, com Santa Maria del Mar. L'estudi de les formes de l'estructura de coberta meridionals ha requerit, en primer lloc, una aproximació a les eines de representació del moment (quadern de Villard) i a la seva translació a l'obra (geometria fabrorum) en funció d'unes mides pròpies de l'época. Si bé els tres aspectes són propis de tota la cultura gótica del XIII i XIV, el darrer es tradueix en canes meridionals (de Toulouse, de Montpellier, cana destre i cana catalana...) otorgarà la mida justa a l'espai català, no tan pel que fa a un valor concret i comprobable, sino per la gradació calmada am que es definiran buits i plens, intercolumnis i contraforts. El mestre català devia entendre o intuir l'existencia de certes relacions de masa (entre la que produeix l'empenta i la que s'oposa o equilibra) o la utilitat de una posició transversal d'un mur (contrafort) per recollir les empujes dels arcs. En base a aquests procediments de la estàtica gràfica, s'entendrà que un model es estable (i per tant perdurable en el temps) quan demostri cert grau de seguretat geomètrica, qualifificat en aquest treball factor de forma. Les estructurers cistercenques i mendicants poden entendres com a maquetes de treball on s'investiguen noves possibilitats de forma: espais de naus diverses seran fragmentats, alteralts i sobreposats als cosos menors dels monasteris, coexistint arc diafragma i voltes. La sequencia Fontfroide/ Santes Creus/ Poblet permet entetndre, com al cas del dormitoris, la manera en que evoluciona la promitiva forma de cubrició catalana. Les obres catedralicies acolliran tot el sentit exposat de complexitat (i en ocasions de contradicció) indicat a l'inici. Els models de Toulouse i sobre tot d'Albi no es poden entendre sense el procés d'adaptació que es produeix en el seu entorn (Grandselve, Jacobins, Cordeliers i la resta de catedrals del Tarn). S'exposen certes convergències entre la catedral de Mallorca i les obres del mestre Berenguer de Montagut; es compara l'aparent perfecció formal de Santa Maria amb la destreza técnica i ambiguitat espaial de Manresa; es contrasten les formes produïdes en el Regne de Mallorca i a Barcelona; i presenta noves propostes per a entendre l'origen i la transformació de Perpignan, Mallorca i Girona. En síntesi, la investigació pretén aportar noves línies d'aproximació a la construcció gòtica meridional, mitjançant útils propis de la formació de l'arquitecte, a un temps gràfics i constructius i des de la interpretació curosa i respectuosa de les obres existents.
